La manca de representació de les dones als espais d’opinió dels mitjans que visibilitzem des del col·lectiu #OnSónLesDones no és un tema secundari. És una de les expressions més sibil·lines de les violències simbòliques amb les quals convivim amb excessiva tolerància. Des del moment que no se’ns dona espai per exposar les nostres opinions, anàlisis, reflexions…, se’ns està negant la capacitat com a subjectes de coneixement i generadores de mirades crítiques. I, en conseqüència, s’alimenta l’imaginari col·lectiu sexista travessat per una visió androcèntrica del món i de tot allò que la societat i el poder consideren important. Ens manté a les dones situades en l’alteralitat de la qual parlava Simone de Beauvoir. I des d’aquí se’ns nega la capacitat d’agència.

Quan aquest poder ens situa als marges i sense agència, no fa més que justificar i fomentar que la resta de discursos mediàtics ens presentin com a objectes sexualitzats, infantilitzats i cosificats. I a partir d’aquí queden legitimades la resta de violències simbòliques dels discursos, i es perpetua un imaginari que continua donant la raó a la dicotomia subjecte-objecte. Un sistema coercitiu estructural fruit del pacte polític patriarcal entre homes de què parlava la filòsofa Cèlia Amorós, en el qual els homes s’alien per monopolitzar el poder i situar les dones en el silenci. Des d’aquest espai no se’ns reconeix com a subjectes però tampoc com a víctimes. I quan es fa, ens convertim en víctimes inadequades o molestes i, en el pitjor dels casos, culpables de la situació.

Perpetuem l’èxit d’una societat on impera el model sexista que justifica la valoració social de gènere dels homes i desvaloritza el de les dones, i ens neguem la capacitat d’intervenir en l’espai públic

Si acceptem aquesta posició de no subjectes, implícitament estem acceptant que se’ns situï als marges des d’on la visió androcèntrica de la societat, malgrat tots els avenços legislatius i socials, imposa el seu poder. Aleshores es justifica i s’assumeix com a normal, sense que es produeixi cap alarma en les consciències, que les dones apareguem com a secundàries a les notícies, que no se’ns consulti com a veus expertes, que es digui que morim i no que hem estat assassinades, que es destaqui el cos sexualitzat en comptes de la intel·ligència o que es parli del nostre estat civil en comptes de fer-ho dels reptes superats, per posar uns exemples de l’objectualització a la qual ens sotmeten. I des d’aquí és pràcticament impossible fer una pedagogia de la no violència masclista. Perpetuem l’èxit d’una societat on impera el model sexista que justifica la valoració social de gènere dels homes i desvaloritza el de les dones, i ens neguem la capacitat d’intervenir en l’espai públic. Si admetéssim aquest silenci que se’ns vol imposar, estaríem assumint la construcció de gènere de la societat patriarcal que ens vol callades per no desmuntar un sistema que necessita dones amoroses i submises; cuidadores gratuïtes que no es queixin de la fal·làcia de la corresponsabilitat; treballadores precàries i a mitja jornada, cossos que no siguin nostres, i que necessita, sobretot, dones invisibles.

Aquestes són només algunes de les raons per les quals des d’OnSónLesDones considerem fonamental que els mitjans incorporin la visió de les dones. Estem convençudes que fem allò que cal fer, allò que ens ha ensenyat el feminisme, organitzar-nos des de la sororitat que l’antropòloga Marcela Lagarde definia com l’aliança entre dones per contribuir, amb accions específiques, a l’eliminació de totes les formes d’opressió i, en aquest cas, a posar en evidència una estructura social que ens menysprea.

Les dones som més de la meitat de la població de Catalunya -exactament el 51%- i és essencial que puguem presentar-nos com a generadores d’opinió, no només perquè ho som sinó perquè aquest és un bon camí per canviar una societat i un poder que tolera pràctiques socials violentes. No fem més que defensar els nostres drets per aconseguir que la igualtat efectiva sigui real perquè, com ja deia Susan Faludi fa més de vint anys, el que fa les dones infelices no és la igualtat sinó la pressió per aturar la recerca d’aquesta igualtat. No hem d’esperar més, es tracta d’una qüestió de justícia que aporta valor i diversitat a la producció de coneixement, a la creació de mirades crítiques i a la lluita contra tota expressió de violència masclista.

—

Artículo escrito por Isabel Muntané, Periodista feminista, codirectora del Máster Género y Comunicación de la UAB y colaboradora de Agencia Comunicación y Género; y publicado originalmente el 22 de febrero de 2017 en el diario ara.cat.